Veu trencada però ferma, mirada magnètica i un llenguatge corporal que no demana permís: Laaza se situa fora del motlle, i precisament per això, brilla amb força pròpia. El seu univers sonor beu del pop alternatiu, la jota i de l’electrònica minimalista… però no es casa amb cap gènere.
La seva és una estètica mutant, en construcció constant, com ella mateixa. Després d’emocionar el públic amb Cançons per a Oblidar-te (2024), una col·lecció de balades confessionals que van ressonar com murmuris de desamor en habitacions buides, Laura Aznar — àlies Laaza— es prepara per a la mutació sonora i emocional següent.
Laaza està ultimant una gira íntima amb la qual recorrerà sales petites, on el que és fràgil converteix en fortalesa i la seva veu pugui respirar a prop del públic. Serà una experiència pensada des d’allò sensorial, honest, acústic. “Vull que el públic em vegi com sóc, sense filtres ni pantalles”, afirma l’artista.
Laaza no és només un nou nom artístic. És una criatura en construcció. Una artista que es permet mutar, dubtar, caure i aixecar-se. En temps on tot es fabrica en massa, ella aposta per l’artesania emocional. I això avui és profundament revolucionari.
Amb l’entrada rebràs una copa de vidre del festival i una consumició de vi blanc o negre.